El primer escrit sera.....

S’hi ho miro serà perquè ho veig...
o si ho veig serà perquè o miro?



Es difícil començar a ocupar la primera línia d’un bloc, totes les crítiques que tens les perds a l’apropar els dits al teclat. Doncs la començo a veure solament en un petit pensar escrit.

M’agrada criticar, sempre m’afronto al efectes secundaris dels fets, però o deixarem per mes avant.

Faré el primer pas escrivint sobre el dia d’avui, la visita a Tarragona, el que puc recordar... doncs...

...quin cansament crea el conduir un cotxe, encara no se si em condueix ell als llocs o jo a ell, em treballen els cinc sentits en un mínim esforç cadascun.
E arribat a Tarragona, una ciutat costanera, ara mateix en una humitat salada i un olor a l’oli cremat que acostuma a quedar-se en la paella fent fumejar qualsevol aliment, contaminació. Vaig cap al lloc de la visita.
Fa fred, vent i està plovent d’una manera que creus inútil ficar-te davall d’un aparell per no mullar-te, doncs xop e arribat a l’hospital, serà per la creença? En una part si, però el que personalment culpo mes es no portar el típic paraigües en el cotxe.
Tinc la visita a les 12:15h, arribo abans, normal, però m’agafen casi una hora mes tard, també normal. Al no saber molt en geografia penso que la solució d’aquest cas es que hi ha llocs que tenen un horari per davant o darrera del nostre, com Canàries. Crec que en Tarragona no lliga molt.
La visita es ràpida, una centèsima part del viatge que em toca fer. L’únic que desitjo de ella es que el doctor digui el de sempre: “Torna d’aquí...”
Abandono l’hospital creient-me que m’equivoco de sortida, el clima a canviat totalment, la tarda es d’estiu.
La fam em supera, ja son les casi les 15h, el primer restaurant que trobo el bec de gran qualitat. Serà per gana?. Ja soc dins sense saber el nom del lloc que e triat per dinar.
Directament ocupo la taula en la zona dels no fumadors, que frontalment, hi ha quatre passes, en res que m’impedeixi sentir, olorar i veure, està la zona dels si fumadors. Veig un aparell que absorbeix fum, no dona l’abast. Fa un petit soroll estrany, trobo que es normal al respirar fum obligadament tot el dia. Podrà tenir un risc de càncer com les persones? No. Doncs no em cal patir.
La carta de la casa em talla la vista frontal de cop. La manera en que el cambrer me l’ofereix pareix que m’ordeni a oblidar els efectes del tabac. Li demano el menú del dia, es la manera en que tarden menys en servir-te, en aquest cas per l’ urgència alimentaria que m’estic afrontant. El cambrer desapareix, començo a relaxar-me, tinc una estona d’espera que soc lliure en el pensar.
Començo fixant-me en la prima i dèbil cuixa de pernil que tinc al davant, a cinc passes, dins la zona de fumadors. Està tapada per un drap net, o com a mínim es blanc. En la mateixa direcció allargant la vista i continuant en la sala de poc oxigen, veig una noia jove, arraconada i sola, menjant-se un plat d’arròs acompanyat d’una Coca-Cola. Serà un combinat d’arròs, cafeïna, gas i nicotina.
Crec que jo no e demanat beure.
Una altra taula, continuant en la zona cancerígena, està ocupada per dos senyors. Un vestit d’empresari, l’altre en una vestimenta mes casolana. Pareix que no lligui molt, però el que acaba de deslligant-ho es que l’empresari nomes gaudeix del vestit, i el casolà porta un rellotge d’orat, ulleres de sol sobre el pel totalment negre i un maletí lligat en la pota davantera de la pròpia cadira.
Un parell de taules mes estan ocupades en la zona perfumada col·lectivament de tabac.
Els que m’acompanyen en la zona de no fumadors m’obliguen girar el cap en direcció oest. Al costat esquerra dos senyores. La primera observació no detecta res, la segona nomes les diferència l’una de l’altra en la roba. El normal es veure aquesta igualtat en genètica per la televisió, pel·lícules, notícies, entrevistes... Pels passejos podem trobar cotxets de dos places per recents nascuts. De vegades dos joves iguals passejant en els seus pares. Però, trobar-me en un restaurant, on les persones mes pròximes que tinc durant el temps alimentari siguin dos senyores, en mes de cinquanta anys viscuts i bessones acostuma a ser difícil, no crec tornar-ho a viure.
La seva taula està davant del moble utilitzat per a oferir, a la vista de tots, els vins. No sem cau molt be en el fet que tinc que aguantar un temps sense consumir alcohol per causes de medicació. Però no em neguen l’observació de les begudes.
Els que m’absorbeixen mes la vista son els vins negres, no puc llegir el nom de cadascun, un d’ells que està mes prop encara puc llegir forçadament: “Sangre de toro”. Em fereix tenir en servei begudes que no puc beure durant el dinar, però em fa sagnar els llavis que l’únic que la meva pròpia vista identifica es el vi que sempre li e penjat una medalla en la seva aroma, el seu color, el gust i l’espessor líquida que t’engoleix ella a tu.
En seguida torna a aparèixer el cambrer, esta vegada en les mans lliures i demanant-me disculpes per no haver-me preguntat el que desitjo per a beure, i dient-me: “com que abans no m’has demanat res...” Te raó, i també em fa veure una part de la qualitat dels cambrers, uns te ho ofereixen preguntant i a altres no els importes. Li demano una aigua. Sort que no a tingut temps d’oferir-me el vi de la casa per acabar d’afonar-me.
Al costat dret i ha dos passes em queda la paret, tapada pels armaris d’eines del treball que efectuarem, els coberts. A sobre els coberts està la televisió transferint els Simpson, en un gran esforç d’oïda podria arribar a saber el que estan dient, no perquè estigui fluix el volum, es per la mescla d’una música suau però animada en el mateix nivell de sonoritat. En la mescla dels dos em queda un únic so que sentiré sense escoltar-lo durant tot el dinar.
Ja tinc el primer plat, acompanyat en la gerra d’aigua, estrany haver-me servit en gerra en un restaurant. No tinc temps en veure el plat acabat de servir, la gana ja esta liquidada. Seguidament em porten el segon plat, ja se m’ha calmat el mal de cor. Es peix, crec que alguna cosa li han fet al pobre animal, per la pronunciació el comparava en un “rap”, o en la “dorada”, però el que estic veient es un peix planxat perfecte i al complet, el giro i ara si que estic segur que el cuiner la planxat. Recordaré el nom de “llenguado”.
A meitat dinar arriba un senyor de gran edat, des de lluny m’havia semblat un vagabund. A ocupat la taula de darrera les dos bessones, solitari. Ara si que tinc que forçar el coll per observar-lo i dissimular la meva pròpia batxilleria. Em costa compartir un lloc havent-hi alguna cosa o persona sense descriure. Cabell i barba blancs, en sabates, pantalons d’un fi teixit i una americana de pell fina i de color marró clar. El primer que fa al seure es deixar sobre la taula una neta i lluenta pipa, pareix acabada de sortir d’una tintoreria. No a triat la zona de fumadors, pot ser un senyor comprensiu. La mateixa persona, un cop observada, la primera imatge que e tingut de vagabund canvia solament fent una petita observació en la definició.
El segon plat nomes està decorat en espines. El cambrer torna finalment per les postres, de totes les que m’ofereix escullo la que mes confiança em dona, el plàtan. M’agrada saber que un cop nu soc jo el primer de veure’l.
La gent comença a marxar. Els dos fumadors, el casolà i “l’entrajat”, s’aixequen de la taula, es donen la mà dreta per acomiadar-se o quedar d’acord en algun cas, aguantant en la mà esquerra el cigarret fumejant i desapareixent, nomes un d’ells passa per caixa a pagar dos menús. Quin dels dos paga? Pot ser tant un com l’altre, en la manera que ho pensem canviem el sentit del maletí en diners o paperassa.
La jove arraconada ja a acabat de dinar. Esta intentant que li agafin la trucada que està fent, es pot veure com no li contesten, ansen un cigarret, continua repetint i insistint en la trucada. Se li presenta el cambrer en una tassa d’aigua calenta i una petita bossa d’herbes, una “manzanilla”. S’ho deixa apartat, ja està en contacte en la persona que volia parlar. El discurs s’observa com els seu rostre tant esta trist com content, repeteix el tabac. Pot parlar en un familiar, un amic o amiga, el seu xicot, crec que avui en dia tots podem tenir els mateixos sentiments que expressa en qualsevol persona. Te temps per tornar a repetir en tabac, costa de creure que dona tanta valentia en els seus mals efectes que pot produir.
La durada de la trucada a sigut bastant llarga, es desconnecta de l’aparell fent una bufada seca i curta cap al serrell, la trucada la degut esgotar, i barrejant el fum encara mes. S’apropa l’últim beure del dinar i nomes tocar-lo arqueja les selles exageradament, vol dir que no sap el temps que a passat parlant pel mòbil, la “manzanilla” està freda.
Me acabat el plàtan sense adonar-me’n, nomes li queda la pell, no me la menjo, serà perquè mai e vist algú menjant-se-la, serà perquè te mal gust o ens pot crear un mal en el propi cos?
Ja es tard, avui no faig el cafè, encara podré tenir temps per començar d’hora al treball.
Abandono la taula i perdo de vista frontal la zona dels fumadors. Vaig cap al caixer.
Tinc una parada del propi pensament al moment que el senyor de la pipa em demana si li puc passar el diari que es troba en la barra del caixer. Es un diari d’economia, la paraula “crisis” repetida tres cops en portada. Un cop fet el favor em dona unes gracies poc definibles seguides d’aquesta frase: “Solament escrivint pots veure la imatge que tenia, te i tindrà qualsevol cosa o fet”. Es deixa caure la vista cap al diari. Vaig a pagar sense pensar en res.
La caixera nota que tinc un tremolor a les mans, al moment que li pago en un bitllet de 50€ li desapareixen els meus dits tremolosos. Em torna el canvi, al tiquet e vist que no han contat l’aigua, abans de dir-li m’informa que el cambrer que e tingut li havien cridat l’atenció pel cas de no oferir-me res per beure i l’aigua era d’unes fonts úniques, estava servida en gerra per tenir millor servei que en botella.
Quantes històries es poden viure en un dinar que no tens ningú en companyia.
Surto del restaurant d’històries reals. El temps continua sent estiuenc, vaig en camí al cotxe i una trucada em fa reduir la velocitat del caminar en panxa plena. Es ella, la persona que mes m’interessa.
Fem una salutació ràpida i programem l’hora i el lloc en que pugem coincidir. Ja tinc el cotxe apunt, començo el viatge de retorn al poble, tranquil i escoltant noticies en la radio. L’únic que esta passant-me per la ment es el que sempre m’està dient i proposant ella, que tinc la imaginació fora d’òrbita i tindria que provar d’escriure el que poques vegades comento i que potser sempre estic pensant.
Em torna la vista el senyor de la pipa i el seu consell, en que solament escrivint o puc veure tot. Ara si, només em faltava unir-lo en el d’ella per poder començar a escriure.
Ja entro a la ribera d’Ebre per la part de Mora la Nova, la vista de la vall impressiona fins que et notes la pell freda i rasposa pels pors tancant-se juntament amb els petits pels que es fiquen firmes i en defensa punti agudament. Crec que si la memòria sem manté, escriure el matí que e viscut a Tarragona, començaré un bloc, el que fa temps que insisteix ella per a poder saber el que penso quan no parlo, el no conèixer mai el meu pensar quan estic en silenci. Ella veurà que sense parlar, podem continuar sentint-nos els dos junts solament mirant i veient els ulls oberts l’un a l’altre.

Tindre temps en una tarda per escriure, treballar, dutxar-me, afaitar-me, sopar i portar a ella al cine? Alguna cosa pot faltara.
Es difícil trobar el temps d’escriptura.




Aquest primer escrit solament desitjo que la primera persona que el comenti sigui la “ella” o amiga de l’escrit.
La que e cregut en agafar la ploma per escriure.



Desitjo que t’agradi.



El pròxim escrit serà l’opinió personal que ens causa la crisi econòmica.